Skip to main content

La Teulada

La història del Moha és la d’un jove que va arribar al nostre país amb moltes incerteses i que, gràcies al seu esforç i a l’acompanyament d’una persona mentora, ha anat construint el seu projecte de vida. Avui, després de formar-se com a integrador social i de fer les pràctiques a l’Associació Quilòmetre Zero, té clar que vol dedicar la seva vida a acompanyar altres joves perquè també puguin descobrir, com ell, que els seus somnis són possibles.

Mohamed Belghazi
integrador social i membre de l’Associació Quilòmetre Zero

Per començar, Moha, situa’ns en el teu moment actual. Acabes d’estudiar Integració Social i has fet les pràctiques a l’Associació Quilòmetre Zero. T’hauries imaginat aquest camí quan vas arribar del Marroc?
Sincerament, no. Quan vaig arribar només pensava a adaptar-me a la cultura d’aquí, començar de zero i tirar endavant. Mai hauria imaginat que acabaria estudiant Integració Social i treballant amb persones. Ara miro enrere i em sento molt orgullós del camí que he fet.

Recordes en quin moment vital et trobaves quan vas decidir entrar al projecte de mentoria Ambtu?
Em trobava en una etapa d’incertesa. No sabia quin futur havia de seguir. Em preocupava sentir-me sol, trobar una feina, un lloc digne on viure i saber si podria continuar estudiant. Necessitava algú que, des de la seva experiència, em pogués orientar.

Què esperaves de la persona mentora?
Esperava trobar algú que m’escoltés sense jutjar-me, en qui pogués confiar i explicar-li les meves coses. La primera trobada va ser una mica nerviosa, però de seguida vam trencar el gel. Vam parlar de la meva història, dels meus estudis i també de la seva experiència, i vaig començar a sentir-me còmode i amb confiança.

Què va significar per a tu tenir una persona que t’acompanyés fora dels circuits institucionals?
Va significar molt. No era la seva feina ajudar-me; ho feia perquè volia, perquè era voluntariat. Això em donava molta confiança. Em va fer sentir menys sol i saber que tenia algú al meu costat amb qui podia parlar de qualsevol cosa.

Creus que la teva mentora va veure en tu capacitats que tu encara no veies?
Sí. Sempre em deia que tenia perfil per treballar amb persones. Jo dubtava de mi mateix, però ella mai no ho va fer. Em repetia que tirés endavant, que tenia capacitats i que podia ajudar altres persones que haguessin passat pel mateix procés.

Què t’emportes d’aquesta experiència?
He après a confiar més en mi mateix, a no rendir-me i a demanar ajuda quan la necessito. Recordo especialment un moment en què volia deixar els estudis per problemes familiars i econòmics. Ella em va animar a continuar i em deia que ho superaria. Aquell suport em va donar molta confiança.

Com ha influït la mentoria en el teu projecte de vida?
Em va ajudar a veure que podia dedicar-me a una professió que m’agrada de veritat. Vaig entendre que els meus somnis eren possibles si hi treballava amb constància i disciplina. Ara confio molt més en les meves capacitats.

Ara t’has format per acompanyar altres persones. Com hi ha influït la mentoria?
Em va fer descobrir que jo també podia ajudar altres persones, igual que em van ajudar a mi. Això em va motivar a estudiar Integració Social i ara continuaré estudiant Educació Social. M’agrada ajudar joves que estan passant pel mateix procés que vaig viure jo perquè em puc posar a la seva pell.

Com ha estat viure l’Associació Quilòmetre Zero des de dins?
El que més m’ha agradat és poder generar un impacte positiu en la vida de les persones. També m’ha sorprès la importància del treball en equip i el sentiment de pertinença que es crea dins l’entitat.
Quan participava en la mentoria ho veia des de fora i pensava que era fàcil. Però quan hi ets dins veus tota la feina que hi ha darrere perquè cada relació funcioni: la formació, l’acompanyament i el suport constant als joves i al voluntariat.

Què és el que més t’apassiona de la teva professió?
M’agrada l’atenció directa amb els joves. La meva història pot donar esperança a altres persones i demostrar que amb suport, esforç i oportunitats es poden aconseguir els objectius. Jo soc un exemple que és possible.

Quins són els principals reptes dels joves tutelats o extutelats?
La manca d’una xarxa familiar, trobar un habitatge digne, una feina estable i poder continuar estudiant. Ens toca afrontar moltes responsabilitats molt aviat.

Creus que encara hi ha prejudicis?
Sí. Encara existeixen. El que necessitem són oportunitats per demostrar les nostres capacitats. Si no tenim oportunitats, com podem demostrar tot el que podem aportar?

Com es pot revertir aquesta imatge?
Donant-nos a conèixer. M’agrada molt que es facin xerrades als instituts perquè els joves ens coneguin de primera mà. Quan coneixes les persones, canvia la imatge que en tens. Hem de trencar aquest estigma.

Quin consell donaries a un jove que ara comença un procés de mentoria?
Que aprofiti l’oportunitat, que sigui sincer i confiï en el procés. Una persona mentora no et resol la vida, però camina al teu costat, t’orienta i et dona un suport emocional molt important. Et fa sentir que no estàs sol.

Si haguessis de resumir la teva experiència en una sola frase?
«Quan algú confia en tu abans que tu mateix, descobreixes que els teus somnis també es poden fer realitat.»