SOLC: «Sense els recursos necessaris, la inclusió no és un èxit»

Per a qui encara no us coneix, què és el SOLC? I què aporta el fet de ser una cooperativa?

El SOLC forma part d’una cooperativa de professionals amb dues activitats principals: l’escola d’educació especial i el Servei de Teràpia Ocupacional. Som una entitat sense ànim de lucre, amb l’escola privada concertada amb el Departament d’Educació i el Servei de Teràpia Ocupacional concertat amb el Departament de Drets Socials i Inclusió.

La cooperativa neix d’un centre de reeducació de Tarragona i l’escola es va concertar l’any 1978. Actualment atenem uns 70 alumnes i comptem amb prop de 30 professionals al claustre, entre mestres, psicòlegs, logopedes, fisioterapeutes, educadores i monitores.

Ser cooperativa ens dona sobretot un sentit de projecte compartit. Les mateixes professionals que treballem amb l’alumnat som responsables del projecte, n’assumim la gestió i prenem les decisions. Això ens dona autonomia, sí, però també implica molta responsabilitat.

En els darrers anys ha canviat molt l’educació especial. Com ho esteu vivint des del SOLC?

Amb el desplegament del model d’escola inclusiva, alumnat que abans podia estar escolaritzat en centres com el nostre ara és a l’escola ordinària. Per tant, els alumnes que tenim actualment són els que presenten més necessitats de suport dins del sistema educatiu.

Alhora, som CEEPSIR: com a professionals especialitzats en educació especial, acompanyem i assessorem els centres ordinaris. Fins al curs passat també desenvolupàvem dos programes d’inclusió educativa, però la demanda de places d’educació especial ha fet que, amb els recursos disponibles, haguéssim de tancar-los per poder ampliar les places de l’escola.

I com valoreu el model d’escola inclusiva? Què cal perquè la inclusió sigui real?

Pensem que participar i compartir és essencial. És positiu que els nostres alumnes siguin presents en els entorns educatius ordinaris i que tinguin els mateixos drets que qualsevol altre alumne.

Però hem de garantir que aquests infants i joves puguin accedir als recursos i suports que necessiten. Això requereix professionals, recursos econòmics i infraestructures. Si fem una aposta per la inclusió però no posem els recursos necessaris perquè funcioni, qui en pateix les conseqüències són els infants i els joves.

També cal escoltar més els professionals i conèixer què passa realment a les escoles, més enllà del que diu el paper.

Quins són els principals reptes que afronten els vostres alumnes i les seves famílies, tant durant l’etapa educativa com quan aquesta acaba?

Moltes famílies arriben perdudes dins del sistema i viuen tot un procés d’acceptació i de comprendre quins recursos necessitarà el seu fill o filla. Ara mateix ens preocupen especialment la salut mental i l’accés als ajuts i suports: les necessitats són immediates, però els processos administratius sovint són molt lents. 

També falten recursos fora de l’àmbit estrictament educatiu. Ho veiem, per exemple, durant l’estiu. Hi ha famílies que tenen moltes dificultats per trobar casals o activitats de lleure adaptades a les necessitats dels seus fills i filles. Sovint els mateixos casals no tenen els recursos humans necessaris per poder-los atendre adequadament.

Quan acaba l’escolarització als 21 anys, els serveis als quals poden accedir segons les seves necessitats de suport estan molt saturats. No es tracta només de disposar de places, sinó que aquestes comptin amb els professionals necessaris.

Al llarg de la conversa, esteu parlant molt de sortir de l’escola i formar part de Tarragona. Per què és important aquesta relació amb la ciutat?

Per nosaltres és important donar-nos a conèixer i formar part de la ciutat. Participem en activitats culturals, esportives i comunitàries: tenim un grup de teatre que ha participat a la Mostra de Teatre Jove i al Transvers, organitzem una caminada solidària i col·laborem amb diferents instituts i projectes.

Amb els alumnes més grans també treballem la vida quotidiana fora de l’escola: anar al mercat, comprar, visitar exposicions o participar en activitats culturals. Al final, la inclusió també passa per ser presents en aquests espais.

I aquests dies teniu una cita important a Tarragona amb els Jocs Special Olympics. Quin paper hi té el SOLC?

Tenim el Grup Esportiu SOLC, que va néixer de l’activitat física de l’escola i amb els anys es va constituir com a club amb identitat pròpia. Molts dels entrenadors són mestres de l’escola i hi participen tant alumnes del SOLC com altres esportistes amb discapacitat intel·lectual.

Enguany les Special Olympics se celebren a Tarragona i hi participarem com a club amfitrió, juntament amb l’Estela. També serem presents a l’Anella Mediterrània amb un espai per donar visibilitat a la cooperativa, l’escola i l’STO, i un espai de calma per als esportistes que ho necessitin. És una oportunitat perquè Tarragona conegui aquest esport i perquè nosaltres continuem formant part de la vida de la ciutat.

Ara mateix, però, viviu amb la incertesa sobre el futur del SOLC a la Laboral. Quina és la situació?

El principal problema és precisament la incertesa. No tenim informació ferma i, de vegades, ens arriba de manera contradictòria. Fa aproximadament dos cursos vam començar a percebre que la possibilitat d’un canvi podia ser més real.

Des de Serveis Territorials ens van preguntar en quina situació econòmica ens trobaríem si haguéssim d’afrontar un trasllat. Vam ser molt clares: per a una cooperativa com la nostra és inviable assumir per si sola la construcció d’una escola nova o l’adaptació completa d’un altre edifici. Esperem que, si algun dia s’ha de produir aquest trasllat, les administracions ens tinguin presents i ens acompanyin.

A més, aquí tenim un entorn privilegiat per les característiques del nostre alumnat: espais exteriors, pistes esportives, amplitud i tranquil·litat. Si depengués de nosaltres, no marxaríem. Serà molt difícil trobar un altre espai amb unes condicions semblants.

Si poguéssiu fer la carta als Reis, què demanaríeu per al futur del SOLC?

Estabilitat. Poder projectar la cooperativa més enllà dels pròxims deu anys i saber que tindrà continuïtat. Hem viscut un canvi generacional i volem assegurar que aquesta filosofia i aquesta manera de treballar puguin continuar.

També necessitem més professionals per poder atendre amb qualitat el nostre alumnat i que les subvencions i els recursos arribin quan han d’arribar. Ens agradaria que l’educació especial estigués entre les prioritats del sistema educatiu, perquè atenem l’alumnat amb més necessitats de suport i, alhora, som una peça necessària per avançar cap a una escola inclusiva.

I què ens falta com a societat perquè Tarragona sigui una ciutat més inclusiva per a aquestes persones?

Sobretot coneixement, respecte, comprensió i empatia. Som moltes persones i moltes famílies, però no sempre som visibles. Quan una persona té unes necessitats de suport molt elevades o es desregula en un espai públic encara hi ha incomprensió.

Però també hem de dir que Tarragona ens acull molt bé. Quan sortim amb els alumnes trobem equipaments, comerços i persones que ens obren les portes. Al final, quan deixes de parlar de “la societat” en abstracte i parles de persones concretes, és quan es creen aquestes relacions i aquestes sinergies.

Nosaltres volem continuar sortint, participant i fent-nos visibles. Perquè també formem part de la ciutat.